En dies com estos reconec que sent molta enveja, i no precisament dels afortunats que s'han vist afavorits amb un premi de la loteria. No, no me n'ha tocat gens ni mica, tot i haver caigut a Alcoi. Que li farem, una altra vegada serà.

No, l'enveja és causada per la capacitat de gaudir d'estos dies de l'any en què es celebra el Nadal. On tothom fa per semblar alegre i content, feliç i radiant. Dies de família, de desenfrè econòmic i gastronòmic. Jo reconec que no tinc excessivament desenvolupada eixa capacitat.

Tal volta serà perquè de menut vaig viure les festes molt més concentrades en la segona part d'este temps, de cap d'any a Reis. Cap d'any pel sant de mon pare i Reis per la màgia d'esta festa al meu poble. Tal volta perquè no era molt gran quan el cercle familiar es va anar escurçant fins a circumscriure's als meus pares i la meua àvia materna. Tal volta perquè el que més recorde és passar el Nadal al bancal, recollint olives. I passant fred a les portes del mas, escoltant el "carrusel" a la ràdio, el de Vicente Marco i Juan de Toro, mentre els meus pares preparaven les olives per portar-les a l'almàssera.

O tal volta perquè fa 2 anys vam tindre un Nadal molt trist en faltar mon pare i vore-lo apagar-se en eixos dies de forma gradual. Ben cert, que ens va deixar una imatge inesborrable en donar als seus néts les estrenes el dia 26, dia de trobada familiar en el nostre Nadal, per darrera vegada i acomiadar-se de tots nosaltres, malgrat el mutisme ocasionat per la mielinòlisi pontina central que el va dur al final, 4 dies més tard.

Sumem a  tot això que este any serà el primer sense cap dels meus pares després que ma mare ens deixara este passat Juliol.

Però també crec que influeix molt el que no m'agrada que em forcen a res, tampoc a ser feliç perquè toca ser-ho. I perquè posats a ser bons i fer bondat, sempre pense que estaria molt bé si ho ferem tots els sants dies de l'any, o no? Per què sols uns pocs dies? Per què no ens comportem, com se suposa que ho hem de fer en Nadal, tots els dies de l'any?

I he de reconéixer que la família de la meua parella si que m'ha donat l'oportunitat, des de fa ja molts anys, de que porte millor el Nadal. Van tindre a bé que m'encarregarà jo de fer el nostre dinar tradicional del dia Nadal, el PUTXERO de Nadal. Es tot un ritual que, a més, fa que no tinga que anar mudat eixe dia, cosa que agraïsc moltíssim. Un xandall qualsevol i, a cuinar. La pava, la gallina, els ossos de porc i vedella, la carn de vedella, la cansalada, les creïlles i l'estrela del nostre putxero, les penques (fulles de les mates de carxoferes, criades en les nostres terres, amb tot el carinyo del mon). I amb eixe brou, les pilotes i les menúncies, per un dinar inabastable i inacabable. Però com estic distret, entrant i eixint contínuament de la cuina, acaba sent un dia que es porta amb dignitat. Però amb enveja d'aquells que converteixen estos dies en la seua major festa familiar.

Bon Nadal a tots, sense rancúnia i si voleu alguna cosa ja sabeu que el 25 estaré fora de cobertura, cuinant.

Ah, i molta salut a tots els que la sort no ha  tingut a bé fer-vos la visita.

El minut de glòria

Arràn del nomenament per a la Junta de la Societat Espanyola de Neurologia, i per mor de les xarxes socials i la premsa digital i local, un té l'ocasió de paladejar allò que anomenen el seu mintu de glòria.
I he de dir-vos que fa bon gustet. Però no vos enganyeu, no he de canviar. Senzillament és un càrrec per al que et trien en una votació, dins d'una candidatura de altres companys i on, en este cas, un és un dels peons menuts.
Sap bé, especialment perque demostra que venint des de la classe treballadora i agrícola, estudiant a l'escola pública i amb beques pots arribar tan lluny com sigues capaç de fer contactes, treballar, conéixer gent i mirar de donar el millor de tu mateix.
En estos moments és precís fer memòria i pensar en els meus avis, però molt especialment en un. Per desgràcia el vaig perdre de ben menut, sols tenia jo 8 anys, però era molt més que el meu avi, era el meu amic (així li deia jo). Ja de tan menut es va assegurar d'explicar-me moltes coses que havia de trobar en la vida de més major. La competència i la competitivitat malenteses, les envejes i els falsos amics. Però també em va donar la recepta per mirar de tirar endavant. Procurar sempre fer allò que fera (ell va faltar sense saber que el seu net volia ser metge), el millor que sapiguera i puguera fer-ho. Eixa ha estat des de llavors la meua manera de fer.
Per suposat que cal dedicar-ho als qui hem permitiren estar ací amb vosaltres, els meus pares. El seu esperit de sacrifici i el seu esforç per fer les coses bé, també han estat un exemple a seguir. Totes aquelles de treball al camp, amb fred o calor extrems, t'ensenyen humilitat i cultura d'esforç. I axiò t'ajuda en el teu quefer diari, i et dona ànim quan les coses no venen de cara, fet freqüent en la vida. Veure com va passar molts anys treballant de 6 a 2 als acabats de Matarredona, com passava com una exhalació per casa, que no se ni com tenia ptemps ni per dinar, i com passava la vesprada nit, aprofitant fins la darrera claroreta dedicat a la seua passió del camp, són tot un exemple difícil d'esborrar. I veure'l ara, als quasi 91, com continua tramant continuament com millorar la seua producció i totes les xarxes viàries dels seus bancals, és un privilegi impagable. I mentretant, ella, al llarg de 65 anys (més 6 de festeig) fent-li costat. I ara els veus més enamorats que mai.
No puc oblidar a la meua germana, que per la seua diferència d'edat ve a ser com una segona mare. Ella va ser qui va marcar la pauta en moltes coses de l'ensenyament, l'escola pública o aquella acadèmia d'anglés.
I finalment, la meua companya, eixa meravellosa troballa amb qui porte des d'un poc abans dels 18 anys. La serenitat, la força vital que despren, tot i haver tingut una vida molt complicada, han estat factors decisius perque haja pogut desenvolupar la meua activitat professional amb plenitud.
Espere que algun dia els meus fills estiguen orgullosos de son pare. Crec que malgrat tot, els he pogut dedicar temps i atenció. M'agradaira que el missatge del meu avi tambés els l'haguera sabut transmetre. Els temps són diferents, però les conseqüències les mateixes.

A tots els que heu aporfitat per donar-me l'enhorabona moltes gràcies. En estes paraules sols he volgut reflexionar sobre la vàlua d'alló que se'ns dona o ens treballem per arribar a tindre un minut de glòria i compartir-lo amb els qui estimem (me'n deixe molts al tinter, però no caben tots, amics, companys de feina, cosins, cunyats, nebots, etc) i que ens estimen.

Parlem de Sanitat

Està de moda parlar de Sanitat. Com a treballador sanitari no puc, doncs, deixar d'afegir-me a eixa moda.
En esta primera reflexió m'agradaria centrar-me en dos aspectes que crec cucials, més que poden ser un tant desconeguts pel públic general, especialment la repercusió sobre la qualitat de l'atenció que reben.

El primer d'ells mira cap als professionals. Des de la pròpia facultat se'ns mostra el camí de la competitivitat i, com a conseqüència, es posa la llavoreta del nostre individualisme. Una excepció ha estat la recent "marea blanca" a Madrid. Contra el que molta gent pensa la professió mèdica no és tan monolítica. Potser ho siga vers els elements externs que li causen por, com ara les denúncies. Per això es diu que som corporativistes. Certament ho som, no cal amagar-ho, però sols per defendre els interessos bàsicament judicials. Però no de cara als interessos professionals. Si fos així cobrariem com els pilots d'avió, els controladors aeris o altres col.lectius que han sabut defendre davant les empreses o l'administració els seus drets (no sempre de forma correcta ni legal). Des de temps immemorials en Sanitat s'opta per un treball per l'administració, generalment pagat a un baix preu pel nivell de qualificació i, en molts casos, combinat en un exercici lliberal de la professión, la privada, que reporta guanys. Amb el pas dels anys, eixa feina inicialment quasi de beneficència, esdevé una activitat amb molt més pes. Les retribucions creixen però poc. La persistència de l'activitat doble, i l'habilitat de l'administració portarà a que eixes retribucions, a més, estiguen plenes de complements, fins i tot de diferent quantitat, per la mateixa feina. Heu sentit mai, fora dels ambients sanitaris, queixar-se als professionals per eixe motiu, amb una sola veu? De ben segur que no. I fins i tot els propis sindicats tampoc acabaran de fer referència a eixos temes.

Però no sols l'aspecte retributiu és una conseqüència d'eixe individualisme. Les envejes entre les diferents especialitats, les lluites de poder entre iguals pel control de determinades patologies també estan arrelades, com a mínim en part, en eixe individualisme. Sempre tendim a pensar que som els millors que el del costat no aporta res. Però moltes voltes ho fem sense aportar dades objectives que permitisquen establir eixes diferències.

Que hi ha de comú en les reflexions prèvies? L'administració ha sabut treure profit d'eixes i altres situacions, dividir-nos més encara i anar posant i llevant models sanitaris al seu albir. Bàsicament venen estos pensaments per la discussió sobre la gestió pública i privada, especialment al Pais Valencià. Si ara dic que l'assistència que reben els malalts en els Centres de Gestió privada al nostre pais és dolenta perque si són hospitalitzats sols seran valorats per metges internistes, potser siga malinterpretat. No pretenc amb eixa afirmació dir que els companys internistes són dolents, res més lluny de voler desqualificar a companys. Però si que puc dir que la Neurologia valenciana ha aportat dades de gestió que demostren clarament la seua eficiència, la seua qualitat global en l'atenció al malalt neurològic en la fase aguda de la seua malaltia.

Però la major part de la societat valenciana ignora este fet. Com fer que ho sàpiga més gent? Ho ignore. Hem intentat difondre-ho per múltiples mitjans però no són notícies que quallen fàcilment a la premsa, més interessada en altres temes aparentment més escandaloso, o potser, menys tècnics.

Ho deixe escrit aquí per qui ho vulga saber.

Quin pecat han comés?Una reflexió sobre diferents aspectes de l'educació espanyola després de gaudir unes hores fantàstiques amb els nostres xiquets i veure quan injustament es tracta als docents i als propis xiquets des de la política espanyola.

Publicat ja fa un temps a la secció d'opinió de Radio Alcoi. Pense que no perd gens de la seua vigència. 

Soc trilingüe, i què?

Llig aquests dies amb preocupació que s'acusa a mestres de l'escola pública del Nostre Poble d'adoctrinar als xiquets xicotets. És molt preocupant com en aquest país, no tan sols tenim tots un entrenador de futbol dins de nosaltres, si més no un catedràtic de totes les filologies hi hagudes i per haver-hi, així com un expert historiador.

Es desqualifica un auca feta per iniciar l'ensenyament dels més menuts en la història de la seua terra per uns personatges que per començar ignoren eixa història, perquè com jo no la pogueren aprendre a l'escola. Ningú ens parlava de Jaume I, tan sols del Cid. Ningú ens parlava del regne d'Aragó, tan sols de Ferran el Catòlic, un personatge menor que es va casar amb la gran Isabel de Castella. Ens escamotejaven tota la història d'aquest cantonet de la península per fer veure que poc importants erem.

Això incloïa també el prohibir-nos parlar en les aules en Valencià. No els parle de la postguerra immediata, no. Vaig nàixer al 1964, es a dir, els parle del 1969-1975. Però lluny de dir-ho amb rancúnia, vull mirar-ho positivament. L'ensenyament en Castellà va fer que parle i domine una llengua que és la tercera més parlada al mon, i que porta camí de fer-se una llengua dominant a un país com els Estats Units. M'agrada, doncs, saber Castellà. M'obre portes i m'ajuda a tindre grans amics, tant a Espanya com arreu del mon.

Per sort a ma casa es parlava Valencià, i per viure en estes comarques un Valencià molt proper a la llengua estàndar que parlem en unes terres que compartim, mallorquins, valencians i catalans, cadascú amb les seus peculiaritats, però amb una llengua comuna. És una llengua bonica, que després, fora de l'escola això si, he pogut aprendre que ha donat textos d'una bellesa inusitada, llegits, cantats o interpretats. També em permet tindre grans amics, i he de reconéixer que el fet de trobar en terra estranya un que parla com jo, sempre fa que ràpidament fem un vincle de proximitat que costa més d'establir amb gent que parla en altres llengües com ara l'alemany.

A més, el fet de parlar dues llengües romances, fa que puga entendre fàcilment altres com ara el francés o l'italià sense haver-les estudiades en cap ocasió. Els hi contaré en dos paraules com una vegada en un sopar on hi havia un israelià, dos francesos, un italià i jo mateix (no va d'acudit, tot i que ho semble), tenia la gran sort de poder seguir totes les converses, foren en anglés, en francés o en italià. Potser als meus companys de taula fins i tot els mosquejara un poc que m'assabentara del que deien en les seues llengües, i fora capaç d'expressar la meua opinió al voltant d'allò que parlaven.

De l'anècdota anterior deduiran fàcilment que també parle anglés. En efecte, tinc el títol de l'escola oficial d'idiomes. Als 7 anys la meua germana va proposar que iniciés el seu estudi. Vaig gaudir al llarg de 10 anys de l'aprenentatge d'aquesta llengua, a més de trobar grans amics, i actualment em permet relacionar-me en persones de tot arreu.
El plurilingüisme, així entés, em permet, doncs, adreçar-me a molta gent en la seua llengua  i fa molt més fàcil les relacions humanes. És molt trist veure com gent que conviu amb nosaltres ara, d'origen europeu, monolingüe, ha de fer grans esforços per comunicar-se amb nosaltres quan necessita qualsevol ajuda o assistència.

Lluny de ser una cosa dolenta el plurilingüisme és un bagatge de riquesa cultural que obre portes i obre la ment a noves idees i gent. La Bíblia ven com una condemna els fets ocorreguts a Babel. Tal vegada caldria rellegir eixe passatge com a tot el contrari. El que és dolent és la tendència al monolingüisme, al pensament únic, a voler que els demés pensen com jo, perquè ho dic jo. Tal vegada el Deu cristià en inspirar eixe text el que volia dir-nos és que mitjançant la diversitat de cultures i de llengües, podem créixer més culturalment, podem ser més vius. El que es tractava era de dividir el poder, de llevar el pensament únic, inspirador de fets d'infausta memòria com el nazisme, el feixisme italià, el franquisme, o els actuals atemptats causats per fanàtics islamistes a tot arreu del mon.

La riquesa, la diversitat mai ha causat danys a l'espècie, les  vel.leïtats unificadores han causat gran sofriment a l'espècie humana. No caiguem en el parany de defendre fets únics per cap costat.

Visca la diferència, visca la diversitat. 

Respecte al títol, sols vol referència al lloc on he passat molta part dels meus anys d'infant.
Respecte a l'objectiu. Tan sols donar ixida a molts pensaments que corren a sovint de neurona a neurona. Sempre m'ha agradat escriure. Sé que hi ha professors que es van sentir decebuts de que optara pel mon científic i deixés de banda les lletres. Però mai ho he fet. Amb l'edat, i veient les injustícies continuades al nostre mon, agarren ganes de tornar a escriure de forma habitual. Ja he publicat un parell de cosetes a la web de la radio, de la meua entranyable emisora de tota la vida, Radio Alcoi. Els reproduiré ací i anirem afegint pensaments, reflexions i més parauletes, siga al voltant de l'actualitat o siga al voltant de coses que ens passen pel cap en cada moment.
Procurarem que sempre siga des del respecte a tots, però amb la vehemència que sols els mediterranis tenim. Eixa sang calenta que tants problemes ens causa, però que ens caracteritza tant, i ens dona energia i força per ser creatius, imaginatius i en capacitat per salvar els reptes més complicats.

No es pretenen adhesions incondicionals, sols espere que us agraden.


JM Moltó