Arràn del nomenament per a la Junta de la Societat Espanyola de Neurologia, i per mor de les xarxes socials i la premsa digital i local, un té l'ocasió de paladejar allò que anomenen el seu mintu de glòria.
I he de dir-vos que fa bon gustet. Però no vos enganyeu, no he de canviar. Senzillament és un càrrec per al que et trien en una votació, dins d'una candidatura de altres companys i on, en este cas, un és un dels peons menuts.
Sap bé, especialment perque demostra que venint des de la classe treballadora i agrícola, estudiant a l'escola pública i amb beques pots arribar tan lluny com sigues capaç de fer contactes, treballar, conéixer gent i mirar de donar el millor de tu mateix.
En estos moments és precís fer memòria i pensar en els meus avis, però molt especialment en un. Per desgràcia el vaig perdre de ben menut, sols tenia jo 8 anys, però era molt més que el meu avi, era el meu amic (així li deia jo). Ja de tan menut es va assegurar d'explicar-me moltes coses que havia de trobar en la vida de més major. La competència i la competitivitat malenteses, les envejes i els falsos amics. Però també em va donar la recepta per mirar de tirar endavant. Procurar sempre fer allò que fera (ell va faltar sense saber que el seu net volia ser metge), el millor que sapiguera i puguera fer-ho. Eixa ha estat des de llavors la meua manera de fer.
Per suposat que cal dedicar-ho als qui hem permitiren estar ací amb vosaltres, els meus pares. El seu esperit de sacrifici i el seu esforç per fer les coses bé, també han estat un exemple a seguir. Totes aquelles de treball al camp, amb fred o calor extrems, t'ensenyen humilitat i cultura d'esforç. I axiò t'ajuda en el teu quefer diari, i et dona ànim quan les coses no venen de cara, fet freqüent en la vida. Veure com va passar molts anys treballant de 6 a 2 als acabats de Matarredona, com passava com una exhalació per casa, que no se ni com tenia ptemps ni per dinar, i com passava la vesprada nit, aprofitant fins la darrera claroreta dedicat a la seua passió del camp, són tot un exemple difícil d'esborrar. I veure'l ara, als quasi 91, com continua tramant continuament com millorar la seua producció i totes les xarxes viàries dels seus bancals, és un privilegi impagable. I mentretant, ella, al llarg de 65 anys (més 6 de festeig) fent-li costat. I ara els veus més enamorats que mai.
No puc oblidar a la meua germana, que per la seua diferència d'edat ve a ser com una segona mare. Ella va ser qui va marcar la pauta en moltes coses de l'ensenyament, l'escola pública o aquella acadèmia d'anglés.
I finalment, la meua companya, eixa meravellosa troballa amb qui porte des d'un poc abans dels 18 anys. La serenitat, la força vital que despren, tot i haver tingut una vida molt complicada, han estat factors decisius perque haja pogut desenvolupar la meua activitat professional amb plenitud.
Espere que algun dia els meus fills estiguen orgullosos de son pare. Crec que malgrat tot, els he pogut dedicar temps i atenció. M'agradaira que el missatge del meu avi tambés els l'haguera sabut transmetre. Els temps són diferents, però les conseqüències les mateixes.
A tots els que heu aporfitat per donar-me l'enhorabona moltes gràcies. En estes paraules sols he volgut reflexionar sobre la vàlua d'alló que se'ns dona o ens treballem per arribar a tindre un minut de glòria i compartir-lo amb els qui estimem (me'n deixe molts al tinter, però no caben tots, amics, companys de feina, cosins, cunyats, nebots, etc) i que ens estimen.
