Parlem de Sanitat

Està de moda parlar de Sanitat. Com a treballador sanitari no puc, doncs, deixar d'afegir-me a eixa moda.
En esta primera reflexió m'agradaria centrar-me en dos aspectes que crec cucials, més que poden ser un tant desconeguts pel públic general, especialment la repercusió sobre la qualitat de l'atenció que reben.

El primer d'ells mira cap als professionals. Des de la pròpia facultat se'ns mostra el camí de la competitivitat i, com a conseqüència, es posa la llavoreta del nostre individualisme. Una excepció ha estat la recent "marea blanca" a Madrid. Contra el que molta gent pensa la professió mèdica no és tan monolítica. Potser ho siga vers els elements externs que li causen por, com ara les denúncies. Per això es diu que som corporativistes. Certament ho som, no cal amagar-ho, però sols per defendre els interessos bàsicament judicials. Però no de cara als interessos professionals. Si fos així cobrariem com els pilots d'avió, els controladors aeris o altres col.lectius que han sabut defendre davant les empreses o l'administració els seus drets (no sempre de forma correcta ni legal). Des de temps immemorials en Sanitat s'opta per un treball per l'administració, generalment pagat a un baix preu pel nivell de qualificació i, en molts casos, combinat en un exercici lliberal de la professión, la privada, que reporta guanys. Amb el pas dels anys, eixa feina inicialment quasi de beneficència, esdevé una activitat amb molt més pes. Les retribucions creixen però poc. La persistència de l'activitat doble, i l'habilitat de l'administració portarà a que eixes retribucions, a més, estiguen plenes de complements, fins i tot de diferent quantitat, per la mateixa feina. Heu sentit mai, fora dels ambients sanitaris, queixar-se als professionals per eixe motiu, amb una sola veu? De ben segur que no. I fins i tot els propis sindicats tampoc acabaran de fer referència a eixos temes.

Però no sols l'aspecte retributiu és una conseqüència d'eixe individualisme. Les envejes entre les diferents especialitats, les lluites de poder entre iguals pel control de determinades patologies també estan arrelades, com a mínim en part, en eixe individualisme. Sempre tendim a pensar que som els millors que el del costat no aporta res. Però moltes voltes ho fem sense aportar dades objectives que permitisquen establir eixes diferències.

Que hi ha de comú en les reflexions prèvies? L'administració ha sabut treure profit d'eixes i altres situacions, dividir-nos més encara i anar posant i llevant models sanitaris al seu albir. Bàsicament venen estos pensaments per la discussió sobre la gestió pública i privada, especialment al Pais Valencià. Si ara dic que l'assistència que reben els malalts en els Centres de Gestió privada al nostre pais és dolenta perque si són hospitalitzats sols seran valorats per metges internistes, potser siga malinterpretat. No pretenc amb eixa afirmació dir que els companys internistes són dolents, res més lluny de voler desqualificar a companys. Però si que puc dir que la Neurologia valenciana ha aportat dades de gestió que demostren clarament la seua eficiència, la seua qualitat global en l'atenció al malalt neurològic en la fase aguda de la seua malaltia.

Però la major part de la societat valenciana ignora este fet. Com fer que ho sàpiga més gent? Ho ignore. Hem intentat difondre-ho per múltiples mitjans però no són notícies que quallen fàcilment a la premsa, més interessada en altres temes aparentment més escandaloso, o potser, menys tècnics.

Ho deixe escrit aquí per qui ho vulga saber.

Quin pecat han comés?Una reflexió sobre diferents aspectes de l'educació espanyola després de gaudir unes hores fantàstiques amb els nostres xiquets i veure quan injustament es tracta als docents i als propis xiquets des de la política espanyola.

Publicat ja fa un temps a la secció d'opinió de Radio Alcoi. Pense que no perd gens de la seua vigència. 

Soc trilingüe, i què?

Llig aquests dies amb preocupació que s'acusa a mestres de l'escola pública del Nostre Poble d'adoctrinar als xiquets xicotets. És molt preocupant com en aquest país, no tan sols tenim tots un entrenador de futbol dins de nosaltres, si més no un catedràtic de totes les filologies hi hagudes i per haver-hi, així com un expert historiador.

Es desqualifica un auca feta per iniciar l'ensenyament dels més menuts en la història de la seua terra per uns personatges que per començar ignoren eixa història, perquè com jo no la pogueren aprendre a l'escola. Ningú ens parlava de Jaume I, tan sols del Cid. Ningú ens parlava del regne d'Aragó, tan sols de Ferran el Catòlic, un personatge menor que es va casar amb la gran Isabel de Castella. Ens escamotejaven tota la història d'aquest cantonet de la península per fer veure que poc importants erem.

Això incloïa també el prohibir-nos parlar en les aules en Valencià. No els parle de la postguerra immediata, no. Vaig nàixer al 1964, es a dir, els parle del 1969-1975. Però lluny de dir-ho amb rancúnia, vull mirar-ho positivament. L'ensenyament en Castellà va fer que parle i domine una llengua que és la tercera més parlada al mon, i que porta camí de fer-se una llengua dominant a un país com els Estats Units. M'agrada, doncs, saber Castellà. M'obre portes i m'ajuda a tindre grans amics, tant a Espanya com arreu del mon.

Per sort a ma casa es parlava Valencià, i per viure en estes comarques un Valencià molt proper a la llengua estàndar que parlem en unes terres que compartim, mallorquins, valencians i catalans, cadascú amb les seus peculiaritats, però amb una llengua comuna. És una llengua bonica, que després, fora de l'escola això si, he pogut aprendre que ha donat textos d'una bellesa inusitada, llegits, cantats o interpretats. També em permet tindre grans amics, i he de reconéixer que el fet de trobar en terra estranya un que parla com jo, sempre fa que ràpidament fem un vincle de proximitat que costa més d'establir amb gent que parla en altres llengües com ara l'alemany.

A més, el fet de parlar dues llengües romances, fa que puga entendre fàcilment altres com ara el francés o l'italià sense haver-les estudiades en cap ocasió. Els hi contaré en dos paraules com una vegada en un sopar on hi havia un israelià, dos francesos, un italià i jo mateix (no va d'acudit, tot i que ho semble), tenia la gran sort de poder seguir totes les converses, foren en anglés, en francés o en italià. Potser als meus companys de taula fins i tot els mosquejara un poc que m'assabentara del que deien en les seues llengües, i fora capaç d'expressar la meua opinió al voltant d'allò que parlaven.

De l'anècdota anterior deduiran fàcilment que també parle anglés. En efecte, tinc el títol de l'escola oficial d'idiomes. Als 7 anys la meua germana va proposar que iniciés el seu estudi. Vaig gaudir al llarg de 10 anys de l'aprenentatge d'aquesta llengua, a més de trobar grans amics, i actualment em permet relacionar-me en persones de tot arreu.
El plurilingüisme, així entés, em permet, doncs, adreçar-me a molta gent en la seua llengua  i fa molt més fàcil les relacions humanes. És molt trist veure com gent que conviu amb nosaltres ara, d'origen europeu, monolingüe, ha de fer grans esforços per comunicar-se amb nosaltres quan necessita qualsevol ajuda o assistència.

Lluny de ser una cosa dolenta el plurilingüisme és un bagatge de riquesa cultural que obre portes i obre la ment a noves idees i gent. La Bíblia ven com una condemna els fets ocorreguts a Babel. Tal vegada caldria rellegir eixe passatge com a tot el contrari. El que és dolent és la tendència al monolingüisme, al pensament únic, a voler que els demés pensen com jo, perquè ho dic jo. Tal vegada el Deu cristià en inspirar eixe text el que volia dir-nos és que mitjançant la diversitat de cultures i de llengües, podem créixer més culturalment, podem ser més vius. El que es tractava era de dividir el poder, de llevar el pensament únic, inspirador de fets d'infausta memòria com el nazisme, el feixisme italià, el franquisme, o els actuals atemptats causats per fanàtics islamistes a tot arreu del mon.

La riquesa, la diversitat mai ha causat danys a l'espècie, les  vel.leïtats unificadores han causat gran sofriment a l'espècie humana. No caiguem en el parany de defendre fets únics per cap costat.

Visca la diferència, visca la diversitat. 

Respecte al títol, sols vol referència al lloc on he passat molta part dels meus anys d'infant.
Respecte a l'objectiu. Tan sols donar ixida a molts pensaments que corren a sovint de neurona a neurona. Sempre m'ha agradat escriure. Sé que hi ha professors que es van sentir decebuts de que optara pel mon científic i deixés de banda les lletres. Però mai ho he fet. Amb l'edat, i veient les injustícies continuades al nostre mon, agarren ganes de tornar a escriure de forma habitual. Ja he publicat un parell de cosetes a la web de la radio, de la meua entranyable emisora de tota la vida, Radio Alcoi. Els reproduiré ací i anirem afegint pensaments, reflexions i més parauletes, siga al voltant de l'actualitat o siga al voltant de coses que ens passen pel cap en cada moment.
Procurarem que sempre siga des del respecte a tots, però amb la vehemència que sols els mediterranis tenim. Eixa sang calenta que tants problemes ens causa, però que ens caracteritza tant, i ens dona energia i força per ser creatius, imaginatius i en capacitat per salvar els reptes més complicats.

No es pretenen adhesions incondicionals, sols espere que us agraden.


JM Moltó