Parlem de Sanitat

Està de moda parlar de Sanitat. Com a treballador sanitari no puc, doncs, deixar d'afegir-me a eixa moda.
En esta primera reflexió m'agradaria centrar-me en dos aspectes que crec cucials, més que poden ser un tant desconeguts pel públic general, especialment la repercusió sobre la qualitat de l'atenció que reben.

El primer d'ells mira cap als professionals. Des de la pròpia facultat se'ns mostra el camí de la competitivitat i, com a conseqüència, es posa la llavoreta del nostre individualisme. Una excepció ha estat la recent "marea blanca" a Madrid. Contra el que molta gent pensa la professió mèdica no és tan monolítica. Potser ho siga vers els elements externs que li causen por, com ara les denúncies. Per això es diu que som corporativistes. Certament ho som, no cal amagar-ho, però sols per defendre els interessos bàsicament judicials. Però no de cara als interessos professionals. Si fos així cobrariem com els pilots d'avió, els controladors aeris o altres col.lectius que han sabut defendre davant les empreses o l'administració els seus drets (no sempre de forma correcta ni legal). Des de temps immemorials en Sanitat s'opta per un treball per l'administració, generalment pagat a un baix preu pel nivell de qualificació i, en molts casos, combinat en un exercici lliberal de la professión, la privada, que reporta guanys. Amb el pas dels anys, eixa feina inicialment quasi de beneficència, esdevé una activitat amb molt més pes. Les retribucions creixen però poc. La persistència de l'activitat doble, i l'habilitat de l'administració portarà a que eixes retribucions, a més, estiguen plenes de complements, fins i tot de diferent quantitat, per la mateixa feina. Heu sentit mai, fora dels ambients sanitaris, queixar-se als professionals per eixe motiu, amb una sola veu? De ben segur que no. I fins i tot els propis sindicats tampoc acabaran de fer referència a eixos temes.

Però no sols l'aspecte retributiu és una conseqüència d'eixe individualisme. Les envejes entre les diferents especialitats, les lluites de poder entre iguals pel control de determinades patologies també estan arrelades, com a mínim en part, en eixe individualisme. Sempre tendim a pensar que som els millors que el del costat no aporta res. Però moltes voltes ho fem sense aportar dades objectives que permitisquen establir eixes diferències.

Que hi ha de comú en les reflexions prèvies? L'administració ha sabut treure profit d'eixes i altres situacions, dividir-nos més encara i anar posant i llevant models sanitaris al seu albir. Bàsicament venen estos pensaments per la discussió sobre la gestió pública i privada, especialment al Pais Valencià. Si ara dic que l'assistència que reben els malalts en els Centres de Gestió privada al nostre pais és dolenta perque si són hospitalitzats sols seran valorats per metges internistes, potser siga malinterpretat. No pretenc amb eixa afirmació dir que els companys internistes són dolents, res més lluny de voler desqualificar a companys. Però si que puc dir que la Neurologia valenciana ha aportat dades de gestió que demostren clarament la seua eficiència, la seua qualitat global en l'atenció al malalt neurològic en la fase aguda de la seua malaltia.

Però la major part de la societat valenciana ignora este fet. Com fer que ho sàpiga més gent? Ho ignore. Hem intentat difondre-ho per múltiples mitjans però no són notícies que quallen fàcilment a la premsa, més interessada en altres temes aparentment més escandaloso, o potser, menys tècnics.

Ho deixe escrit aquí per qui ho vulga saber.